UNA OPORTUNITAT per a la RÀDIO i la TELEVISIÓ PÚBLICA

A punt d’apropar-nos al nou any, la ràdio i la televisió pública catalanes tenen la necessitat, tan aviat com sigui possible, de renovar les persones que componen el Consell d’Administració tant de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) com del CAC (Consell de l’Audiovisual de Catalunya), i així poder estar al día i definir un projecte estable i de futur del nostre ecosistema audiovisual públic.  

Com a professional de la comunicació des de fa 37 anys només vull donar la meva opinió sobre la tele que volem; ni busco adeptes, ni sens dubte detractors, ni likes, ni insults. Tan sols opinar des del sentit comú, o almenys el meu. I res més.

Una mica d’història.

Com tots sabem, la primera televisió pública a Catalunya va ser Televisió Espanyola, que de la mà de Ràdio Nacional d’Espanya van aconseguir durant moltes dècades ser l’eix vertebrador de la comunicació audiovisual a Espanya i un model a imitar per nombroses cadenes internacionals, i una font de talent inesgotable de professionals que hem admirat, aplaudit i après. 

El segon operador, en el temps, que hem conegut han estat per aquest ordre, Catalunya Ràdio -des de juny de 1983- i Televisió de Catalunya -des de setembre del mateix any- han contribuït posteriorment a ampliar una indústria i construir un país amb la missió de construir país.

Des de llavors, tots dos operadors amb els seus afluents de tot tipus (Cataluya informació, Icat, Catalunya música, podcasts, Canal 33, Esport 3, etc..) han ampliat el els seus continguts, alguns amb més èxit que altres.  Sembla que va ser ahir, però el 2023 es complirà el 40è aniversari de la nostra ràdio i televisió públiques. Serà un error garrafal si deixem escapar aquesta oportunitat per modernitzar una estructura a la qual convé adaptar-se a la població. 

En ple debat públic sobre la pervivència del català, és evident que davant de la resta d’ofertes, privades i públiques, el català ha de ser a la televisió de Catalunya L’ÚNIC IDIOMA d’emissió d’aquests canals, tant en informatius, com en divulgatius i entreteniment. No hi ha cap altre debat. Els mitjans públics deuen prioritzar l’idioma i la seva presència a les dues cadenes esdevé prioritari, essencial i obligatori, subtratllant el seu caràcter sempre integrador i mai integrista.

És un fet i no una opinió, que a nivell estatal i els darrers anys, l’entreteniment ha traslladat la seva producció, emissió i execució a Madrid, amb la consegüent pèrdua de protagonisme. Programes de ràdio o de tele emesos a nivell estatal han perdut força pes desde l’òptica de la producció catalana. 

M’estimo més no perdre temps a conèixer els perquès d’aquesta fugida de talent i buit de producció, encara que ho tinc força clar, sinó de guanyar-ho en l’aportació de propostes originals i imaginatives perquè de nou Barcelona, i per tant Catalunya, torni a ser el focus principal de l’entreteniment i la informació, amb el benefici conseqüent per a la ciutadania i la nostra indústria audiovisual.  Són molts els gremis que reclamen la tornada d’aquest protagonisme: actrius i actors, professionals relacionats amb la producció teatral, cinematogràfica, televisiva, etc… i que els beneficiaris són i seran gent del país: no perdem temps, doncs.

És absolutament necessari que tant la Direcció com les persones que componen els consells d’administració de la CCMA, del CAC i també de RADIO TELEVISIÓ ESPANYOLA siguin PROFESSIONALS amb experiència provada en mitjans de comunicació en els darrers anys.  

Entenc que resultaria exemplar disposar d’un director i uns membres que hagin viscut i sàpiguen què és un directe, l’escaleta d’un informatiu, que hagin intervingut al guió d’un programa d’entreteniment, que coneguin el que el share, que sàpiguen interpretar una gràfica del minut a minut de les audiències, que sàpiguen imitar -per què no?- altres models o propostes mediàtiques més enllà de les nostres fronteres, que analitzin audiències de l’EGM amb criteri i sang freda, que siguin capaces de sugerir i entrar en el debat de les idees i no en el de la confrontació constant, evitant que els òrgans de direcció mediàtica es converteixin en miralls de l’arquitectura parlamentària.

Per tant, davant del dubte la resposta és única: ofici. Enfront del debat: televisió, però si ens circumscrivim a la televisió pública, com és el cas, el nostre relat es recolza en dues bases úniques: la informació i l’entreteniment. No hi ha més objectius. I per sobre aquestes pestanyes ens abriga la del sentit comú. el nostre seny que no hem d’abandonar mai. I si un dia un conseller opina quelcom difererent del partit que l’ha «col.locat» doncs no passa res. No passa res. Insisteixo un cop més: no passa res. 

Mentre passen els dies i veiem les erupcions del volcà de La Palma ningú no s’ha preguntat quin és el biaix polític del partit que mana a la televisió canària. La resposta l’han donat –la segueixen donant, perdó– els professionals amb el seu esforç i talent. 

Les diferents plataformes audiovisuals i altres opcions diferents de consumir no haurien de ser un rival per a aquesta indústria, encara que ja ho són en termes de consum. Perdríem una gran oportunitat si no adaptem aquests models com a oportunitat a imitar en lloc de tenir-ho com a rival. 

I tot això escrit val exactament igual per RTVE. A veure: particularment m’encantaria veure a La 2 de TVE obres de teatre, cinema, reportatges i informatius en català, gallec i basc. I en anglès, i en francès, o en alemany. Les llengües enriqueixen la cultura carai!!   Insisto: as linguas enriquecen a cultura, carallo; Azpimarratzen naiz: hizkuntzek kultura aberasten dute, alajaina.

Només de la voluntat general i de saber cedir en un punt per guanyar en un altre forçarà que tinguem un sistema audiovisual millor que l’existent i que beneficiï el futur de tothom, especialment el dels nostres fills.

Samsung & El Corte Inglés : ¡vivan los novios!

Se veía venir: se han casado. La cosa viene de lejos y los cursillos prematrimoniales han dado sus frutos, con sus inmejorables antecedentes en los centros de Madrid, Bilbao y Valencia. Samsung ha colocado en el centro de Barcelona, en el centro de El Corte Inglés de Portal de l’Àngel un centro multimedia de 400 metros cuadrados, con salida y entrada directa a pie de calle y que aporta todo tipo de soluciones para el usuario en propuestas de esta marca.

Se me ha escapado algo más de un «joder» cuando he entrado al espacio. Además he podido toquetear «el móvil que se dobla»: un terminal que dobla su tamaño (o su hermano gemelo, que se reduce a la mitad) y cuya doblez ni se aprecia ni se distingue: tan solo se disfruta.

Esta es la mejor solución que aportan los nuevos modelos de la multinacional coreana, líder incontestable en telefonía móvil: se trata del Galaxy Z Fold 3 (que extendida se convierte en toda una tablet) y del Galaxy Z Flip 3, que al doblarse por la mitad cabe perfectamente en el bolsillo, con un tamaño semejante al de una tarjeta de crédito. Una sugerencia: que levante la mano alguien que ofrezca más prestaciones por menos tamaño. ¿Alguien en la sala? Todo esto, a mediados de octubre de 2021. Si me llegan a decir que que estamos en 2030, me lo creo. No me estaré haciendo mayor, ¿no?

La radio. El directo. Las llamadas.

Hoy viernes 17 de agosto, en «Las Mañanas de Radio nacional de España», con Javier Capitán, he hablado de la tradición de la siesta.

Están muy bien las nuevas tecnologías y hacer participar a los oyentes via mensajes de voz, a través de twitter, etc… pero nada como que puedan entrar en directo, hablar con el conductor del programa y poder CONVERSAR diciendo aquello de: «Buenos días Carlos, desde Palencia», o «Buenos días Marisa, desde Albacete», o «Buenos días Alberto, desde Toledo».

Qué queréis que os diga. Un placer.

La felicidad

Miren ustedes.

Hoy miércoles, para mí, la felicidad sería tan solo esto:

una hora seguida lloviendo, mojarse entero, reirse de todo, secarse bien.

Y lo que se tercie.

Las bravas de La Esquinica

Mi niñez, mi adolescencia y si quieres tira algunos años más (casi hasta los 30) los pasé en la calle Cadí, en el barrio del Turó de la Peira. Allí conocí el Bar La Esquinica, en la calle Montsant, todo un símbolo de dos maños emprendedores (por cierto, emprender no es un invento de ahora) que se pusieron manos a la obra a preparar y a servir buenas bravicas, pescadicos y champiñoncicos. Para acabar, siempre una guay.

Dejando muchas horas, cerrando a la 1 de la madrugada y abriendo a las 8 de la mañana, sin anuncios en prensa, sin instagram pero con un gran boca a boca, estos maños consiguieron una clientela fija y de su nombre hicieron una marca y un gran reclamo. 

Por desgracia, la aluminosis nos expulsó a muchos de ese gran barrio, aunque en realidad siempre he pensado que era un pueblo, y antes de que todo se viniera abajo cogimos cuatro bártulos y marchamos rápido: servidor (con mi madre) a donde pudimos y los mañicos, a un local de Fabra i Puig. Se quedaron allí la fuente, el pilón, la cruz, el Amor de Dios, el colegio Madrid, las balsas y El que Faltaba.

Captura de pantalla 2018-08-07 a las 22.15.47Queda el recuerdo de aquel entrañable Turó en el que durante el verano, al atardecer, las personas se sentaban en las puertas de las casas “a tomar la fresca”. Años después, no sé por ejemplo hoy, hacer eso mismo en el Turó equivale a un deporte de riesgo. Y sinceramente da pena, porque el ambiente de barrio ya no existe, las tiendas se han convertido en viviendas y las broncas nocturnas son habituales. 

Yo creo que mis abuelos maternos, Encarna y Eugenio, desde el cielo, de pura sangre maña, de Zaragoza y Borja, seguro que cogidos de las manos, estarán alucinados de ver cómo ha cambiado el barrio. Pues yo también. 

Esta tarde de agosto he podido tomar unas bravicas con una cervecica en La Esquinica. ¡Ah! y no tienen cuenta de instagram:  «¿Pa qué, si las colas son de media hora y no hace falta, maño?»

He comprobado lo que dan de sí unas bravas, y lo poco que hace falta para disfrutar de una tarde eternamente feliz.